Els miserables la pel·lícula

cartellels miserables

Els miserables és una pel·lícula excel·lent malgrat gran part de les crítiques no li facin costat. Tom Hooper, el director oscaritzat per “El discurs del Rei” ha aconseguit traslladar al cinema amb èxit un musical que es troba probablement entre els millors de la història. No era una tasca precisament fàcil.


El que fa d’aquest film un bon treball cinematogràfic és precisament que Hooper i el guionista William Nicholson han mantingut el millor de la novel·la de Victor Hugo i del musical. Partim de la base que el llibret és excepcional i, per això mateix, Hooper va apostar per enregistrar les cançons en directe. D’aquesta manera aconsegueix mantenir l’emoció del teatre. I si a l’emoció de la música, se sumen els primers plans sostinguts tant als actors principals com als secundaris, multiplica la força del dramatisme i de la història, a la vegada que trasllada sense filtres el perfil psicològic de cadascun dels personatges, fa que la seva ànima entri directament  a l’espectador i que l’emoció sigui constant.

La teatralitat és present no només en com s’ha tractat la música sinó també en els escenaris. S’ha criticat molt “el cartró pedra” però crec que no es pretenia altra cosa. Amb una escenografia d’aquest tipus es combina el simbolisme del teatre amb la crua realitat de la història, amb les descripcions de Victor Hugo d’una França decadent i d’una societat pobra sota el jou d’un rei després que s’hagi restaurat la monarquia al 1815, tan sols 26 anys de l’esclat de la revolució francesa (1789) i mentre es cou la rebel·lió de juny de 1832.  De fet, és una època en què la literatura fa el pas del Romanticisme al Realisme a partir del context històric en què es troba. I tot això també apareix al film.

El treball del director a nivell d’imatge és magnífic. Els moviments de càmera, els primers plans que comentava a l’inici, la textura que Hooper li dóna a la pel·lícula i la factura final tenen molta més força amb la interpretació d’un repartiment que està a l’alçada i on els secundaris se superen i ,en algun cas, fan ombra al algun dels protagonistes. És el cas de Gavroche, el nen a qui dóna vida Daniel Huttlestone i que es converteix en un símbol de la lluita, i Enjolras, paper també amb molta força  interpretat per Aaron Tveit.

Anne Hathaway (Fantine) aconsegueix desgarrar l’espectador tant interpretativa com vocalment. Combina la duresa i a la vegada la fragilitat del seu personatge, aguanta els primers plans com ningú i aporta els moments més emotius de la pel·lícula.

Fantine

Jean Valjean

Hugh Jackman sorprén i de forma molt positiva en totes les dicotomies, el sofriment,  la lluita interior i l’evolució constant que signifiqua Jean Valjean. Està sublim i el seu treball de moment ja li ha merescut una nominació als Globus d’Or.

Javert

Russell Crowe sembla fins el final quedar-se per sota interpretativament en el difícil i dur paper de Javert. I faig servir la paraula difícil perquè és gairebé un personatge pla fins al seu desenllaç. Valjean provoca en Javert, un policia temible i rígid,  el desmoronament de tots els seus principis vitals sobre els quals ho havia construït tot. I aquest és el gran moment de Crowe.

Homenatges també trobem i aquest és el cas de Colm Wikilson, qui durant molts anys ha encarnat a Broadway a Jean Valjean (de fet diuen d’ell que aquest ha estat el seu millor paper) i a la pel·lícula dóna vida al bisbe que acull i perdona Valjean i gràcies a ell l’atormentat protagonista construeix una nova vida.

Destaca també Eddie Redmayne en el paper de Marius. Ja l’havíem vist recentment a la tv movie “Los pilares de la tierra” i ara a Els miserables fa gala de tot el seu talent.

Marius

En el cas dels personatges femenins d’Amanda Seyfried (Cosette) i Samantha Barks (Eponine), cal dir que la segona supera la primera però també partia amb avantatge ja que interpretava el mateix paper al musical. En el cas d’Eponine és ineteressant la diferència que trobem amb els seus progenitors, Thénardier i Madamme Thénardier, a qui donen vida Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter. Els dos són infalibles i el paper els hi escau absolutament. Representen la vessant més còmica no exempta de dramatisme, maldat i picaresca.

No és casualitat -o al menys no ho sembla- que Els miserables arribi ara a les nostres pantalles. La historia de Victor Hugo és completament vigent i es fa inevitable construir un símil amb la situació social actual. La indignació, les manifestacions a les places, l’aixecament social contra unes mesures que escanyen cada vegada més i en moments que es continuen complicant per a la classe mitjana, en què més que mai es genera cada dia més pobresa, en què al mateix temps la por continua existint i evita que s’actui davant les injustícies. Tots aquests elements apareixen al context històric, la novel·la i el musical. Per tant, és difícil que algú pugui quedar indiferent davant la pel·lícula i el retrat social cruel que podem traslladar als nostres dies. I sense cartró pedra.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s